Sala 11: Cares d’Àsia, d’Andreu Pèrez

Al setembre dels 2008 vaig emprendre una de les aventures més estimulants de la meva vida: un viatge de 21 mesos pel sud-est asiàtic, que, sense jo esperar-ho, es va convertir en un projecte personal que m’ha aportat molt de creixement interior i maduresa.

A l’inici del meu viatge, els estímuls i la motivació per moure’m i visitar coses venien donats per allò que la guia de viatges recomanava: llocs que no pots deixar de veure, monuments que s’han de fotografiar, paisatges que cal contemplar…. Però amb el pas dels mesos, cada cop trobava menys satisfacció en aquestes escapades.

Arribat a aquest punt del viatge, vaig aturar-me a reflexionar què era el que marcava la diferència en les meves experiències, què era el que feia que al final del dia aquest hagués valgut la pena.

I me’n vaig adonar que no eren les visites als monuments, ni les platges paradisíaques, ni els volcans, llacs o muntanyes… si no que el que realment movia el meu interior i despertava la meva ment, eren les persones que anava coneixent, les persones amb les que intercanviava experiències, les persones amb les que havia creuat el meu camí i havien unit la seva visió del món a la meva,
permetent-me d’aquesta manera observar-ho tot des d’un nou prisma.

Una vegada, en demanar permís a una persona per fer-li una foto, aquesta va contestar-me: “Ja que jo mai veuré el món, que sigui al menys la meva foto la que viatgi. ”

Al llarg d’aquests 21 mesos he conegut persones que m’han mirat i m’han vist, persones amb les que he compartit,
persones que m’han donat sense demanar, persones que en conèixer-me a mi han vist la seva oportunitat per saber alguna cosa d’aquest món nostre que els que queda tant llunyà.

Aquesta exposició va per tots ells, per aquestes persones que mai podran tastar el nostre món, però que existeixen, que riuen, ploren, tenen pors i alegries, somnis i esperança, a l’igual que nosaltres.

Hi ha una creença que tots hem sentit i que a la gent d’aquí ens fa molt de riure, i és aquella que diu que quan es fa una fotografia, estàs robant l’ànima de la persona a la que fotografies. Després d’aquest viatge, a mi no me’n fa tant, de riure… Jo crec que és cert, que una mica de l’ànima, te l’endus. Per què per a fer aquestes fotos, jo he parlat amb aquestes persones, m’he assegut amb ells, hem compartit una estoneta de les nostres vides, hem intercanviat visions…. I quan miro les seves fotos, veig aquesta miqueta d’ells mateixos que m’he endut amb mi.

Les seves cares, entre altres coses, és el millor jo m’he emportat d’aquest viatge.

Andreu Pérez i Brull