Sala 22: OMBRES I SORRA, d’Ernest Manzano

De sempre, el desert ha exercit un poder d’atracció sobre mi, un sentiment
primigeni, com una cosa que sempre ha estat aquí i que et va cridant.

Enmig d’un circ de dunes, seus a admirar un paisatge que, en un
primer moment, sembla erm i desolador. Observes i descobreixes
successions de formes sinuoses que, encara que semblen seguir
un patró, mai són iguals. El vent et xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella.

Cap al tard, el sol, comença el camí inexorable cap al món
de les ombres, antiga creença egípcia. durant un lapse de temps es
reinventa amb un nou dibuix d’ombres i sorra. Ja està; l’esperit del
desert s’ha fet amo dels teus sentits, t’ha atrapat i ja no et deixarà mai.

Aquestes fotos reflecteixen aquest moment. Si, crec haver-ho
aconseguit, he caçat part d’aquesta essència, en la meva memòria,
els meus sentits … si, ho he fet … de sobte, el vent xiuxiueja en la meva
oïda …. potser és al revés.